Llengua Nacional

Després dels últims dies, en què parlàvem dels adjectius i dels canvis que pateixen quan els passem a plural o a femení, avui us presentem algunes qüestions relatives als quantitatius.

Recordem que els quantificadors quantitatius (la terminologia pot variar d’un manual a un altre; Fabra, per exemple, parla d’indefinits) són els que indiquen la quantitat d’un conjunt de coses o de persones, sense precisar-la numèricament. Sempre precedeixen el substantiu que determinen.

Els variables són: molt (-a, -s, -es), poc (-a, -s, -es), quant (-a, -s, -es), tant (-a, -s, -es), bastant (-s) i gaire (-s). Els invariables són: més (de), menys (de), gens (de), prou (de), força, massa i que.

La qüestió que avui us comentem és la següent: no existeixen les formes “prous”, “forces” o “masses”, així com tampoc “bastanta” o “bastantes”. Evidentment que en la llengua oral col·loquial i espontània tots utilitzem algunes d’aquestes formes, però en contextos formals i en la llengua escrita (entenem també en àmbits formals) s’hauria d’evitar d’utilitzar aquestes formes esmentades.

Ara que ja hem parlat sobre els canvis derivats del gènere dels adjectius avui vull parlar sobre els canvis que es produeixen en el nombre, és a dir, a l’hora de fer el plural dels adjectius:

- Els adjectius acabats en -a àtona en el singular canvien aquesta -a en -e en fer el plural: dolça, dolces.
- Els adjectius acabats en vocal tònica en el singular recuperen la -n- etimològica: rodó, rodons, rodones; pla, plans, planes.
- Els adjectius aguts acabats en -s o en una altra consonant en singular fan el plural masculí en -os: fosc, foscos; lleig, lletjos.

L’expressió del títol se sent molt sovint. Tant, que un ja està avorrit de sentir-la. Sobretot a les estacions de RENFE és allí on se sent més. Imagino que això es deu al fet que tenen la gravació feta des de fa temps i no l’han canviada. Per què fer-ho si s’han de gastar diners?

Deuen pensar que això de la correcció lingüística (de vital necessitat en la nostra llengua tenint en compte tal com està el català avui en dia) no és important i que no val la pena. Bé, deixant de banda aquestes qüestions, que ens farien entrar en una sèrie de debats/discussions que ara no toquen, avui parlem de per què això és incorrecte.
Continueu llegint →

Seguint amb les paraules que canvien de significat segons el gènere, avui parlem del mot “fi”.

EL fi, en masculí, és la finalitat, l’objectiu. Per exemple: “El fi (la finalitat/la intenció) del professor és que l’alumne aprengui a escriure”.
LA fi, en la forma femenina, és el final, l’acabament. Exemple: “L’àrbitre va va indicar la fi (l’acabament/el final) del partit. En el cas del femení, em ve al cap la retransmissió dels partits del Barça d’en Joaquim Maria Puyal, en què si us hi fixeu us adonareu que en acabar-se els partits sempre diu: “L’àrbitre xiula la fi del partit”.